M´agradaria tenir tota una vida.
per fer-te aquest retrat,
però,sols en tinc aquesta tarda d´hivern,
quan pugen els bosnis que fan la temporada de la taronja a l´autobús,
m´enrecordo dels teus amargs petons.
No m´abelleix jugar amb els verbs,
aquest és un amor a contra-corrent,
perque vols que sigui tan banal?,
no és prou banalitat el que tens entre les mans,
grans i petits, i tots alhora.
Disfressada de soledat m´atrapis,
he de saltar amb el vent,
fins arribar a la cimera,
pujar amb tu,amor simfònic de silencis,
mirades que porten tota la teva ràbia,
tota la meva ràbia,
i és un amor tan impur!
com la nostra pàtria amagada,
que no fà camins,que no és un camí,
és un patiment que avança,
entre camins de roses i espines,
i et trobo en un racó somiant,
o somiant amb un racó arreu del món,
La bruma d´una esperança,
i tu me´n dones enganys,
sens voler,és tan absurd com l´electro-shock
he comptat tretze dones,
la superstició és tan absurda!
que espero ansiós que s´encengui,
la llum que rompa el cristal,
de sobte els llums portuaris,
enderroquin les tanques,
en aquest desconcert les ampolles rompudes,
i tu no hi ets,però no depen de la meva voluntat,
la decissió es pressa després d´uns glopets,
les noces negres i l´acord iconoclasta.
